Les veritats de Menpo

Ahir, mentre visitava un centre de Vila-seca, una companya mestra estava penjant a la sala de professores un article extret del setmanari Noticies TGN número 109 de 18 de gener de 2012 que us reprodueixo a continuació, ja que a l'enllaç al setmanari (que també us deixo al finalitzar) trobareu les 40 pàgines de que hi consta. Es tracta d'un article d'opinió on l'artista Menpo relata una conversa escoltada a una cafeteria i les reflexions sobre qui feia aquestes afirmacions, tot il·lustrant el sentiment de la societat actual front el treball dels empleats públics.

Dijous passat em trobava en una cafeteria prenent un te verd i llegint el notíciestgn quan, de sobte, a la taula del darrere es van asseure dues persones que començaren a parlar amb un to de veu bastant elevat, cosa que va fer que prestés atenció a la conversa.

Una de les veus em resultava coneguda però no va ser fi ns al moment que va dir: “la culpa de la crisis es de los funcionarios, que son unos vagos, sólo saben tomar café; si fuese por mí los echaría a todos”, quan em vaig girar i, per a la meva sorpresa, allí estava fent aquestes afirmacions un home que en temps de bonança econòmica s’havia aprofitat de molts immigrants per crear la seva empresa constructora, és a dir, un esnob, un nou ric vingut a menys.

Aquest home, que encara conservava el seu característic to arrogant i fatxenda, estava fent unes afirmacions de les quals, malauradament, molts ciutadans són partícips; és més, fins i tot els governants han vist la solució a la disbauxa financera en les retallades als sous dels funcionaris, fomentant encara més la tírria manifesta vers l’empleat públic. I aquí és on intentaré fer una explicació personal del que jo penso sobre tot això.

Primer: un funcionari és una persona que accedeix a un lloc de treball públic mitjançant una oposició, és a dir, que per accedir a la feina ha hagut d’aportar les titulacions corresponents, competir amb altres opositors i demostrar la seva vàlua. A més, alguns d’ells, un cop passada l’oposició, han de dedicar un temps a formar-se i, per si això no fos suficient, abans d’aconseguir la plaça definitiva han de passar un període de pràctiques.

Segon: el salari del funcionari és totalment pla, hi hagi bonança econòmica o no, i en molts casos estancat des de fa anys; només les negociacions de conveni poden significar minses pujades en comparació als sous de la privada.

Tercer: en el sector públic d’Espanya hi treballa el 9% de les persones adultes, mentre que a la UE aquest percentatge és del 16% i en els països més desenvolupats del nord d’Europa està per sobre del 20%.

Crec que amb aquests tres punts n’hi ha prou per definir la figura del funcionari, però no vull finalitzar aquest article sense donar una resposta directa al constructor vingut a menys i, indirectament, a tots els que pensen com ell.

En el temps de la bombolla, mentre aquest senyor incrementava el seu patrimoni econòmic, conduïa un vehicle de més de 70.000 euros, canviava el pis on vivia per un xalet “de alto estanding” on l’aigua de la piscina es confonia amb la del mar, la majoria dels funcionaris tenien el sou congelat des de feia temps.

Això vol dir que la bombolla va ser bona per a uns quants però les conseqüències les paguen els funcionaris.

Aquest és només un exemple petit del que ha succeït, succeeix i succeirà en un país bananer com el nostre on l’actitud governamental només contribueix a crear més enemics vers els funcionaris.

Conclusió: el funcionari és una persona amb responsabilitats com tothom, família per mantenir i impostos per pagar. Dit això la pregunta és la següent: si en temps de bonança econòmica ningú se’n recorda d’ells, per què en temps de crisi sí?

Menpo, Artista.

Noticies TGN num. 109 18-01-2012